Inserta una imagen

Fragment inicial del discurs d'investidura com Doctor Honoris Causa per la UAB

Per pensar una pel·lícula sempre necessito col·locar-me davant d’un foli en blanc. És el camí més curt per arribar, en les millors condicions, a la pantalla blanca i buida. En certa manera, és com treballar directament sobre la pantalla.

Cal tan sols deixar caure sobre el paper, negre sobre blanc, una situació, un fet fortuït, un punt de partida,...una taca. Un nucli al voltant del qual s’ordeix la història.

Les idees d’origen s’han de traduir en imatges, han de ser visualitzades. En veure-les pots discernir entre les que et convenen i les que no. Et fan sentir el silenci i els sons, inseparables de les imatges a mesura que s’instal·len a l’espai buit de la pantalla. Dir el que es veu amb més nitidesa entre tot el que estem veient. És com entrar i sortir dels llocs a mesura que ens hi anem trobant. Tot el que passa s’ha d’anar materialitzant durant el procés previ al rodatge: el procés de les idees. L’espai que ocupen en el paisatge imaginari que les envolta està íntimament relacionat. La seva pròpia dialèctica indica el que podem fer o deixar de fer i limita les possibilitats de decisió, impedeix la dispersió i canalitza la imaginació, cosa que potencia la capacitat creativa. Si no, seria com treballar en el no res. A l’hora del rodatge, amb el text-agenda estructurat, cada pla resol l’anterior i en prepara el següent i sents que són aquests i no cap altre els que s’han de rodar. En cada pla s’ha de reconèixer el ritme i el to de tota la pel·lícula i no hi cap la possibilitat de rodar plans alternatius o de recurs. La història pensada ja ha estat visualitzada abans de començar el rodatge. L’espai de l’imaginable és respecte a la il·luminació allò que l’òptica és respecte a la mirada. I així, l’estructura narrativa troba la seva lògica al qüestionar el llenguatge per adequar-lo a les nostres pròpies exigències.

Sense aquest procés previ al rodatge, és inútil esperar d’extreure-les d’ un escenari natural o d’un plató. Espais o escenaris sempre expectants i pendents de la capacitat d’abstracció de la mirada de l’intrús. En arribar a la sala de muntatge, la continuïtat, el ritme i el to ja hi són, només cal estar molt atent i ser curós a l’hora d’optimitzar els materials de rodatge, per ajustar els plans en el lloc i el temps que ja tenen assignat. És així de senzill.